col·lecció sèrie Norfeu de Novel·la Juvenil, 7

L'exili d'Arsinoe Bauh

PREMI CIUTAT D’OLOT DE NARRATIVA JUVENIL 2017

Any 2094. Una distopia protagonitzada per una jove rebel en un món futur amb androides i robots on els sentiments i les relacions interpersonals han quedat arraconats però perviuen en un reducte autònom del Pirineu. Una atmosfera opressiva que recorda al film Blade Runner per a una extraordinària novel·la juvenil de ciència-ficció. En una Europa políticament unida en què no hi ha estats independents, Arsinoe Bauh, la jove òrfena protagonista d’aquest relat, es veu obligada a triar entre dues formes de vida molt diferents. D’una banda, hi ha una societat d’on pràcticament ha desaparegut la violència però també tota mena de sentiments, i  de l’altra un territori pirinenc autònom on els sentiments es valoren positivament però que viu immers en el conflicte permanent. Una història apassionant amb tocs filosòfics que planteja un futur on la felicitat passa per renunciar als instints i a una part d’allò que ens fa humans.

Santiago Forné (Castelló de la Plana) viu a Catarroja (l’Horta) i és professor d’adults, actualment en excedència. Ha publicat les novel·les La dona infidel (Quaderns Crema), Conta’m la veritat sobre l’amor (Ed.Tria), L’últim estiu abans de Chicago (Ed. Tabarca), Màscares trencades (Ed. Tabarca), L’últim linx (Ed. Bullent)  i  L’illa de l’ombra (Ed. Tabarca).

col·lecció POESIA AL CÀNTER, 11

L'hmi

Francesc Ten

 Francesc Ten (Calella, 1968) és llicenciat en filologia catalana. Ha estat cap de publicacions de la Universitat de Girona, coordinador d'arts escèniques de l'Ajuntament de Girona i director dels Serveis Territorials de Cultura de la Generalitat a Girona. És autor de la narració Xamfrà Kon Tiki (El cep i la nansa, 2017) i de les propostes teatrals 19 d'octubre (2013) i Pentimenti (2011); també ha fet d'actor i rapsode en diferents obres i muntatges. A pierrotarlequinat.blogspot.com.es hi trobareu el seu primer recull de poemes. 

“Fa temps que ens saludem, l’hmi i jo, / hem treballat anys junts i portem arracada; / no ens agrada la fred ni l’estuba al Maresme / ni que tot és possible. Tastem ginebra amb gel. // Jo i el meu ell? o el jo soc ell i ell és el jo?”

col·lecció QUÈ US DIRÉ, 41

Ciutat d'aigua

Josep Pastells

Josep Pastells Mascort (Girona, 1966)

És periodista i escriptor. Fins ara havia publicat vuit novel·les, entre les quals destaquen Cacic de fireta (Pagès Editors, 2014), Vida i miracles d’Odell Kraus (Empúries, 2010) i Pell de cilici (Empúries, 2003). També ha escrit tres reculls de contes: Vides lascives (Bromera, 2012), L’últim alè de Fidípides (Adhara, 2009) i Simpático fracasado (Alfasur, 2006), i un còmic amb dibuixos d'Iván García: Ferrater Mora, filòsof (Documenta Universitaria, 2017). Ha rebut una vintena de premis literaris, entre els quals sobresurten el Just Manuel Casero, el Marian Vayreda, el Ciutat de Mollerussa i el de la Vall d'Albaida de narrativa eròtica. Ciutat d'aigua és el seu llibre més inclassificable i ambiciós.

Roger Rius viu obsedit per la necessitat de recórrer els cursos d’aigua de Girona i investigar la seva història. La inquietud d'aquest historiador de cinquanta i pocs anys pels rius i els seus habitants i l’interès per copsar l’essència líquida de la ciutat, el duen a crear una espècie de mosaic documental amb aportacions heterogènies. Rius s'aproxima als rius com si fossin una confederació de petites històries, però de seguida s'adona que els viaranys del passat són inesgotables: els centenars de relats que li arriben per totes bandes, sobretot quan es deixa seduir per la potència de les veus d'ultratomba, li deixen clar que el seu desig d’abastar-ho tot està condemnat al fracàs. Conscient de les seves limitacions, opta per barrejar-ho tot en una obra polièdrica en què combina la proximitat amb la llunyania, la nitidesa amb la difuminació que tenen en la memòria les experiències del passat. Josep Pastells.

poesia sèrie CULIP, 32

Les harmonies fràgils. Montserrat Garcia Ribas

Epíleg de Roger Costa-Pau

88 pàgines

PVP.  17 euros

ISBN. 978-84-89885-92-9

Montserrat Garcia Ribas

(Castellbell i el Vilar, El Bages, 1964)

Escriu poesia des de finals dels anys noranta. Ha publicat els poemaris: Com l’últim joc de mai  (Palma, Moll, 2010, XXV Premi de Poesia Bernat Vidal i Tomàs de Santanyí) i Luz fue (Girona, Curbet Edicions, 2014, Premi Vila de Martorell de Poesia en castellà 2013), així com el llibre L’Agrícola Regional, SA: més de 100 anys al servei del Santuari de Montserrat (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2016). Col·labora en les revistes digitals de cultura Núvol i Llavor Cultural amb articles de crítica literària, sobretot de poesia. Té estudis de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada, Psicologia i Magisteri. Viu a Manresa.

Com escriu el poeta Roger Costa-Pau en l’epíleg (https://www.nuvol.com/critica/tan-fragil-lombra/), “amb Les harmonies fràgils Montserrat Garcia Ribas continua temptant-nos amb fervor a provar de descobrir tot l'estenall de silenci –posem-hi que abissal, extenuant, enigmàtic i revelador al mateix temps– que es pot arribar a fer sentir entre allò dit i allò que no es diu. Una poesia escrita des del despullament i amb la paraula descarnada i alhora plena de semences”. Una esquerda emmarca un univers fet d’imatges i versos trencats que passen davant dels ulls com els fotogrames d’una pel·lícula en blanc i negre. Mirem i som mirats, i el repte suprem és aconseguir dir la fragilitat de la vida i l’amor des de l’essència mateixa del llenguatge, a través d’una doble mirada, des de dins i des de fora de l’escena alhora, com en un joc de miralls. De vegades, no hi ha res més fràgil que un cos nu davant del mirall, un cos a la intempèrie de les paraules entre silencis blancs. Després de l’essencialisme extrem del primer llibre, Com l’últim joc de mai, Montserrat Garcia Ribas va un pas més enllà obrint la mirada i ens ofrena un cant a l’amor amb poemes que sacsegen amb la seva fragilitat.

col·lecció QUÈ US DIRÉ, 40

Joc d'escacs

Miquel López Crespí

 "Una època obscura s'apropava, silent però ferma i segura. Podríem aturar l’escomesa que ens queia al damunt? Calia no defallir. El que no podíem fer era restar solament al tall com en el passat, veure com ens enterraven sota munts de cendres i mentides, criminalitzant la nostra feina, estigmatitzant-la amb l’etiqueta d’“extrema esquerra”, quan nosaltres l'únic que fèiem era mantenir uns principis i unes idees que consideràvem útils i encertades per acabar amb les desigualtats socials". A Joc d'escacs, Miquel López Crespí retrata el món cultural i polític de la seva joventut, a la Mallorca de les darreries del franquisme, quan ell militava a diverses organitzacions antifeixistes. Eren temps d'esperança però també de desencís. Com ja va fer a la seva novel·la Allò que el vent no s'endugué  (El Tall Editorial), l'escriptor usa el gènere de la novel·la, però en tant que descriu una realitat viscuda, enriqueix la narració amb pinzellades de relat memorialístic i autobiogràfic. "Com no deixar constància dels anys més ardents de la nostra joventut, de l’ambient que ha conformat la nostra vida? Com no deixar una empremta literària d’amics, amors i lluites que ens han fet talment com som? Escriure Joc d'escacs ha estat com pintar un mural a l’estil de Diego Rivera o dibuixar els Capricis de Goya", diu l'autor.

Miquel López Crespí  (sa Pobla, Mallorca, 1946)

és novel·lista, autor teatral, poeta i assagista. D'ençà de començaments dels anys setanta ha publicat més de noranta llibres. D'entre les seves novel·les destaquen Corambé: el dietari de George Sand, El darrer hivern de Chopin i George Sand, Les vertaderes memòries de Salvador Orlan, Una Arcàdia feliç i Allò que el vent no s´endugué. De poesia ha publicat Lletra de batalla, Les ciutats imaginades i Naufragis lents, entre altres títols. També és autor de Breviari contra els servils: dietari d'un escriptor en temps de la barbàrie (dietari poètic), No era això: memòria política de la transició (assaig), Un viatge imaginari i altres narracions (contes), Cinema del segle XX (recull d'articles) i Els altres comunistes i la transició (assaig), entre moltes altres obres.

POESIA AL CÀNTER, 10

Arbres, mars, desconcerts

Ivette Nadal 

Pròleg d’ANNA AGUILAR-AMAT

84 pàgines

PVP. 17 euros

ISBN. 978-84-89885-98-1

Distribució: NORDEST SL

Com a cantant, Ivette Nadal va publicar el seu primer disc, Guerres dolcíssimes, l’any 2007. Des del principi ja va actuar en diversos espais emblemàtics fent-hi concerts que ha anat combinant amb recitals de poesia, com ara a l’Auditori de Barcelona, els de Granollers i Terrassa o al Palau de la Música, i ha participat en el Festival Internacional de Música de Cadaqués o al Barnasants, entre d’altres. També va publicar els discs l’Esquena d’un elefant (2009), Mestres i amics (2012) i Tornar a mare (2016). El disc Mestres i amics tenia la intenció d’apropar la poesia d’autors actuals a tots els públics a través de les cançons. Ha col·laborat  amb Manolo Garcia i amb altres artistes del territori català. Com a poeta ha estat molt activa, amb publicacions com ara Camí privat, un recull dels quaranta poemes que acostuma a recitar en els seus  directes.

Escriu Anna Aguilar-Amat sobre Arbres, mars i desconcerts: “El nou color Ivette Nadal és fet d’una veu que ressona en la cavitat d’un pit que es diria vegetal, com si tota ella fos la caixa de ressonància d’un instrument de fusta universal i el vent viatgés al bosc que ho va originar tot. Els seus textos venen també d’aquells arbres blancs dels ancestres que cerquen arribar a mar i calmar els seus desconcerts, a través d’ella”

 POESIA AL CÀNTER, 9

 De sediments

 NARCÍS RIBES

 epíleg de Jaume Bosquet

 116  pàgines

Narcís Ribes Besalú (Girona, 1962)

Enginyer de monts, especialitzat en silvicultura tropical i en inversions i mercats financers, i actualment consultor forestal i gerent de l’Associació Catalana de Municipis Forestals Catalans, ha estat empresari en enginyeria forestal, ambiental i jardineria, alcalde de Montagut i Oix (la Garrotxa), director del Parc de la Zona Volcànica de la Garrotxa, secretari nacional de Reagrupament Independentista. També ha estat president del Consorci de l’Alta Garrotxa, degà del col·legi d’enginyers forestals de Catalunya, responsable del programa de petits municipis a la Generalitat de Catalunya i especialista europeu forestal en danys als boscos. És autor, a més, d’un llarg nombre d’articles, estudis i projectes en l’àmbit tècnic de la seva especialitat.

De sediments és el seu primer llibre de poesia; el seu primer viatge líric en què el Narcís Ribes poeta deixa pal·lesa la seva fam de recerca en l’interior justament per fer més pròxim tot l’exterior immesurable i alhora apassionant: Disfressada de tu, / la matèria colonitza el buit / i fa del desig i de l’instint, una creixença.

Francesc Puigpelat (Balaguer, 1959) és escriptor i periodista. Ha publicat una trentena de llibres, entre els quals destaquen Els últims dies del general Prim (2014), El retorn de Macbeth (2013), Faust, el Terrorista (2010), Els llops (Premi Carlemany, 2005) i Apocalipsi blanc (Premi Josep Pla, 1999). Quant a literatura infantil i juvenil, és autor de Romeo i Julieta. Segona part (Premi Ramon Muntaner, 2014), El nen que va xatejar amb Jack Sparrow (Premi Vicent Silvestre, 2015), La nena que es va convertir en mòbil (Premi Folch i Torres, 2015), L’artilleria de Mr. Smith (2016), a més de coautor de les col·leccions Monday & May i El Club de los Empollones.

L’àliga perduda dels nazis

La Charlotte és una noia d’un poblet alemany prop de Colònia. Un dia, passejant pel bosc, troba les despulles d’un soldat romà i tothom pensa que es tracta de restes de la batalla de Teutoburg, en la qual les legions romanes havien estat derrotades pels germans fa 2.000 anys. La descoberta té conseqüències inesperades: En Gustav von Henreid, un arqueòleg nazi, arribarà al poble d’amagat per mirar de trobar un objecte que obsessionava Hitler: l’àliga de la XVII legió romana, símbol del poder dels alemanys. La Charlotte, amb l’ajut de la seva amiga Hilda, l’enigmàtic Kurt i l’italià Silvio Marini, haurà de trobar l’àliga abans que ho aconsegueixi en Von Henreid.

Em dic la veu

Rosa Font

Epíleg d'Antoni Clapés

Rosa Font Massot (Sant Pere Pescador, 1957)

És professora de literatura catalana en un institut de secundària de Girona. Ha publicat els llibres de poesia Tres notes i el silenci (1989), Quadern d’Erinna de Telos (1989), Com ombres vives (1996), Aigua Llunyana (2000, premi Vila de Martorell), La llum primera (2004, premi de Poesia Festa d’Elx), Des de l’arrel (2008), amb el qual guanyà el premi Rosa Leveroni, i Un lloc a l’ombra  (2011), guardonat amb el premi Carles Riba l’any 2010. Ha publicat també les novel·les Envia'ns un àngel (1999) i L’ànima del freixe (2003).

“En aquest Em dic la veu, Rosa Font ja deixa entès de manera diàfana que fa temps que en el seu procés de descobriment de l’intern ha iniciat un camí d’indagació del que podríem dir-ne la tercera dimensió del jo, això és, la penetració en les fondàries d’allò que no és, de tot allò que no som; justament per no deixar de construir una idea tan complexa i tan ampla com és l’ésser en el temps, aquest desig de ser en la vida des d’una expectativa humana, emocional i intel·lectual el màxim de consistent. A partir de la consciència d’un paisatge (interior i exterior) es basteix un trajecte crescut, en essència, en aquest autoconeixement previ i alhora paral·lel que reclama el coneixement del món: el trajecte que se’ns perfila en l’espai que va des de l’arrel (el desig de ser) fins a la llum (l’aspiració a algun sentit de totalitat); des d’ara, des d’un lloc a l’ombra”. (R. C-P)

Íngrida-Àfrica és el tercer llibre de la trilogia Encontres amb Tànatos, integrada també per Janna (2011) i Diana Palmer (2015). Malgrat que les tres obres estan unides per la referència explícita o implícita a aquesta personificació clàssica de la mort, són unes novel·les independents. Aquest tercer volum que clou el cicle és el d'escriptura més lliure. Els records, els somnis, les reflexions i les notícies d'una època de lluita antifranquista es combinen sàviament gràcies a una estructura narrativa agosarada i a una prosa rigorosa, però viva i  pròxima a l'oralitat, que cap al final esdevé onírica. És el testament literari de l'autor, que va haver de completar la novel·la durant la seva malaltia terminal, del llit estant, en una cursa contra el temps. Pensem que la va guanyar amb escreix i que per això ens ha pogut oferir una obra de maduresa que obre portes a uns camins narratius nous, insòlits en la seva producció anterior, i que ara podran ser fresats per noves veus.

Costa-Pau, Manuel (Garriguella, Empordà, 1935 - Gaüses 2016). Escriptor, pensador i editor. La seva obra es caracteritza per combinar la narració i el pensament, com es fa palès en llibres com Turistes, sirenes i gent del país (1967) o la trilogia que aquí considerem. Dirigí Ulisses. Enciclopèdia de la recerca i la descoberta (1977-1885) i fundà l'editorial Llibres del Segle (1995). Com a poeta, publicà Mont perdut (1955) i figura en diferents reculls, com ara l'Antologia de la poesia social catalana, d'Àngel Carmona (1970). Isabel-Clara Simó va dir d'ell: “Tots els qui l'han tractat queden d'entrada aclaparats per la seva forta personalitat i després enamorats de la seva intel·ligència i el seu vivíssim do de l'observació. Jo he passat moltes hores xerrrant amb ell, i vaig aprendre'n tantes coses que un cop més em sento afortunada”.    

El cas Tiffany’s forma part de la memòria col·lectiva de diverses generacions. L’autor d’aquest llibre va viure els fets de molt a prop i en fa una narració trepidant i fidedigna, molt diferent de la versió manipulada i propagandista que en va donar el règim franquista. Joan Gasull s’endinsa en la dura repressió de l’època, en la ràbia continguda dels resistents al franquisme, en la vida quotidiana a les presons i en tot un entramat de relacions que converteixen la novel·la en un retrat fidel de l’època. Aquest llibre és la història novel·lada d’aquell atemptat fallit, fidel al relat històric, escrita amb un extraordinari tremp literari i narrada per un dels protagonistes d’una acció que el règim no va dubtar a qualificar d’“atemptat terrorista”.

Joan Gasull (Viladamat, 1949)

Va néixer a Viladamat, va estudiar a l’Escala i a Figueres i viu a Palamós. Forma part de la generació de mestres de català que, gràcies a Òmnium Cultural, van dur el català a les escoles quan encara era una matèria voluntària. I forma part, també, de la primera generació de llicenciats en filologia catalana que van entrar als instituts. Ha treballat sempre en l’educació secundària. És coautor del llibre I les palmeres ens donaran ombra. L’Institut de Palamós, 25 anys d’història. Col·laborador del grup teatral La Gespa de Palamós, és autor d’Els llavis closos, una obra basada en textos de Maria Àngels Anglada, i de 1714, bandera negra. El pacifista que pretenia volar una discoteca és la primera incursió en el camp de la novel·la.

Articles d'interès: El Punt Avui, Xavier Castillón, Jordi Grau   / Diari de Girona, Daniel Bonaventura

Josep Playà, La Vanguardia

Un estiu a la fi del món

SEGONA EDICIÓ

Laura Casanovas

46è Premi Ciutat d’Olot de Narrativa Juvenil 2015

Laura Casanovas va néixer a La Seu d’Urgell l’any 1973. És llicenciada en filologia catalana i ha treballat de lexicògrafa, professora d'idiomes i venedora de llaminadures, entre d'altres professions. Actualment és assessora lingüística als Centres d’Autoaprenentatge de Català d’Andorra i viu amb la seva família i tres gossos en un poblet diminut del Pirineu. És una apassionada dels viatges, les passejades per la muntanya, les bones històries i la seva gent. Un estiu a la fi del món és la seva primera novel·la.

T’ha passat mai que durant el curs has fet tant el bèstia que a la teva mare se li ha acabat totalment la paciència amb tu i a l’estiu t’ha enviat a la fi del món? A mi em va passar l’estiu passat! Em dic Berta Blai i tinc una història per explicar. Tinc moltes altres coses també, és clar: una mare força pesada, un pare aparegut per art de màgia que no ha resultat tan horrorós com m’esperava, alguns bons amics i amigues i d’altres de no tan bons però mig acceptables, dos o tres secrets inconfessables, uns cabells llarguíssims, uns ulls molt bonics, uns quants granets a la cara i una dent una mica torta. Què més puc dir sobre mi? Jo em trobaria normal i corrent si no fos per una cosa, una cosa terrible que em fa ballar el cap des que era petita i que és aquesta: resulta que sóc un error de joventut.

POESIA AL CÀNTER, 8

 Intimissimi

 JOAN ISAAC

 pròleg de Joan Manresa

Intimissimi és el primer llibre de poesia de Joan Isaac, però no és la primera incursió de l'autor en aquest gènere literari, perquè Joan Isaac ha fet poesia sempre. Tota la seva obra lírica, des de les primeres lletres amb què va iniciar-se en la cançó d'autor, l'any 1969, l'ha escrit amb ploma de poeta exquisit, extremadament sensible, amb una  capacitat extraordinària per emocionar i commoure. A Intimissimi, Joan Isaac es val de la poesia (en aquest cas, de la paraula nua, del vers desproveït de l'embolcall de la música) per confessar-se, per mostrar el seu jo més íntim, per revelar les seves inquietuds i els seus anhels, per mostrar la seva ànima, nua, a aquells lectors que tinguin “ulls de sentiment”, com diu el poeta Joan Manresa al pròleg. 

Joan Isaac (Esplugues de Llobregat, 1953)

Joan Isaac és una de les veus més sòlides i prestigioses de la cançó d'autor en català. Va començar la seva trajectòria musical el 1969 com a membre del grup Nosaltres. El 1973 va iniciar la seva carrera artística en solitari, que l'ha portat a actuar en els escenaris de referència de la cançó d'autor europeus i sud-americans i durant la qual ha publicat una trentena de discos, entre ells Planeta Silenci (1998), Premi al Millor Disc en Català de Cançó d'Autor i Premi al Disc en Català amb les Millors Lletres. Moltes de les seves cançons són ja peces clàssiques i himnes de tota una generació, com A Margalida (1976), dedicada a Salvador Puig Antich.

QUÈ US DIRÉ, 37

 Diana Palmer

Costa-Pau Manuel

 Pròleg d'Enric Pujol

284 pàgines

PVP. 19 euros

ISBN. 978-84-89885-83-7

Costa-Pau Manuel (Garriguella, Empordà, 1936)

A tres anys, en produir-se la reculada republicana, creuà el Pirineu, camí de l’exili (1939). De retorn, havent estat sotmès el pare a expedient de depuració pel règim franquista, va haver de créixer dins l’autarquia i ben d’hora milità en la represa cívica i cultural de la postguerra.

Diana Palmer, com altres textos precedents de l’autor, és un relat que conjuga audaçment narrativa i assaig, exercici que posa en evidència el supòsit que tota ficció digna d’aquest nom és així mateix tractament filosòfic. Enric Pujol explica que és en Diana Palmer on la connivència de pensament i ficció és més afinada, cosa que li confereix una frescor i un atractiu que només trobem quan llegim els textos dels grans escriptors.