Em dic la veu

Rosa Font

Epíleg d'Antoni Clapés

Rosa Font Massot (Sant Pere Pescador, 1957)

És professora de literatura catalana en un institut de secundària de Girona. Ha publicat els llibres de poesia Tres notes i el silenci (1989), Quadern d’Erinna de Telos (1989), Com ombres vives (1996), Aigua Llunyana (2000, premi Vila de Martorell), La llum primera (2004, premi de Poesia Festa d’Elx), Des de l’arrel (2008), amb el qual guanyà el premi Rosa Leveroni, i Un lloc a l’ombra  (2011), guardonat amb el premi Carles Riba l’any 2010. Ha publicat també les novel·les Envia'ns un àngel (1999) i L’ànima del freixe (2003).

“En aquest Em dic la veu, Rosa Font ja deixa entès de manera diàfana que fa temps que en el seu procés de descobriment de l’intern ha iniciat un camí d’indagació del que podríem dir-ne la tercera dimensió del jo, això és, la penetració en les fondàries d’allò que no és, de tot allò que no som; justament per no deixar de construir una idea tan complexa i tan ampla com és l’ésser en el temps, aquest desig de ser en la vida des d’una expectativa humana, emocional i intel·lectual el màxim de consistent. A partir de la consciència d’un paisatge (interior i exterior) es basteix un trajecte crescut, en essència, en aquest autoconeixement previ i alhora paral·lel que reclama el coneixement del món: el trajecte que se’ns perfila en l’espai que va des de l’arrel (el desig de ser) fins a la llum (l’aspiració a algun sentit de totalitat); des d’ara, des d’un lloc a l’ombra”. (R. C-P)

Íngrida-Àfrica és el tercer llibre de la trilogia Encontres amb Tànatos, integrada també per Janna (2011) i Diana Palmer (2015). Malgrat que les tres obres estan unides per la referència explícita o implícita a aquesta personificació clàssica de la mort, són unes novel·les independents. Aquest tercer volum que clou el cicle és el d'escriptura més lliure. Els records, els somnis, les reflexions i les notícies d'una època de lluita antifranquista es combinen sàviament gràcies a una estructura narrativa agosarada i a una prosa rigorosa, però viva i  pròxima a l'oralitat, que cap al final esdevé onírica. És el testament literari de l'autor, que va haver de completar la novel·la durant la seva malaltia terminal, del llit estant, en una cursa contra el temps. Pensem que la va guanyar amb escreix i que per això ens ha pogut oferir una obra de maduresa que obre portes a uns camins narratius nous, insòlits en la seva producció anterior, i que ara podran ser fresats per noves veus.

Costa-Pau, Manuel (Garriguella, Empordà, 1935 - Gaüses 2016). Escriptor, pensador i editor. La seva obra es caracteritza per combinar la narració i el pensament, com es fa palès en llibres com Turistes, sirenes i gent del país (1967) o la trilogia que aquí considerem. Dirigí Ulisses. Enciclopèdia de la recerca i la descoberta (1977-1885) i fundà l'editorial Llibres del Segle (1995). Com a poeta, publicà Mont perdut (1955) i figura en diferents reculls, com ara l'Antologia de la poesia social catalana, d'Àngel Carmona (1970). Isabel-Clara Simó va dir d'ell: “Tots els qui l'han tractat queden d'entrada aclaparats per la seva forta personalitat i després enamorats de la seva intel·ligència i el seu vivíssim do de l'observació. Jo he passat moltes hores xerrrant amb ell, i vaig aprendre'n tantes coses que un cop més em sento afortunada”.    

El cas Tiffany’s forma part de la memòria col·lectiva de diverses generacions. L’autor d’aquest llibre va viure els fets de molt a prop i en fa una narració trepidant i fidedigna, molt diferent de la versió manipulada i propagandista que en va donar el règim franquista. Joan Gasull s’endinsa en la dura repressió de l’època, en la ràbia continguda dels resistents al franquisme, en la vida quotidiana a les presons i en tot un entramat de relacions que converteixen la novel·la en un retrat fidel de l’època. Aquest llibre és la història novel·lada d’aquell atemptat fallit, fidel al relat històric, escrita amb un extraordinari tremp literari i narrada per un dels protagonistes d’una acció que el règim no va dubtar a qualificar d’“atemptat terrorista”.

Joan Gasull (Viladamat, 1949)

Va néixer a Viladamat, va estudiar a l’Escala i a Figueres i viu a Palamós. Forma part de la generació de mestres de català que, gràcies a Òmnium Cultural, van dur el català a les escoles quan encara era una matèria voluntària. I forma part, també, de la primera generació de llicenciats en filologia catalana que van entrar als instituts. Ha treballat sempre en l’educació secundària. És coautor del llibre I les palmeres ens donaran ombra. L’Institut de Palamós, 25 anys d’història. Col·laborador del grup teatral La Gespa de Palamós, és autor d’Els llavis closos, una obra basada en textos de Maria Àngels Anglada, i de 1714, bandera negra. El pacifista que pretenia volar una discoteca és la primera incursió en el camp de la novel·la.

Articles d'interès: El Punt Avui, Xavier Castillón, Jordi Grau   / Diari de Girona, Daniel Bonaventura

Josep Playà, La Vanguardia

Un estiu a la fi del món

Laura Casanovas

46è Premi Ciutat d’Olot de Narrativa Juvenil 2015

Laura Casanovas va néixer a La Seu d’Urgell l’any 1973. És llicenciada en filologia catalana i ha treballat de lexicògrafa, professora d'idiomes i venedora de llaminadures, entre d'altres professions. Actualment és assessora lingüística als Centres d’Autoaprenentatge de Català d’Andorra i viu amb la seva família i tres gossos en un poblet diminut del Pirineu. És una apassionada dels viatges, les passejades per la muntanya, les bones històries i la seva gent. Un estiu a la fi del món és la seva primera novel·la.

T’ha passat mai que durant el curs has fet tant el bèstia que a la teva mare se li ha acabat totalment la paciència amb tu i a l’estiu t’ha enviat a la fi del món? A mi em va passar l’estiu passat! Em dic Berta Blai i tinc una història per explicar. Tinc moltes altres coses també, és clar: una mare força pesada, un pare aparegut per art de màgia que no ha resultat tan horrorós com m’esperava, alguns bons amics i amigues i d’altres de no tan bons però mig acceptables, dos o tres secrets inconfessables, uns cabells llarguíssims, uns ulls molt bonics, uns quants granets a la cara i una dent una mica torta. Què més puc dir sobre mi? Jo em trobaria normal i corrent si no fos per una cosa, una cosa terrible que em fa ballar el cap des que era petita i que és aquesta: resulta que sóc un error de joventut.

POESIA AL CÀNTER, 8

 Intimissimi

 JOAN ISAAC

 pròleg de Joan Manresa

Intimissimi és el primer llibre de poesia de Joan Isaac, però no és la primera incursió de l'autor en aquest gènere literari, perquè Joan Isaac ha fet poesia sempre. Tota la seva obra lírica, des de les primeres lletres amb què va iniciar-se en la cançó d'autor, l'any 1969, l'ha escrit amb ploma de poeta exquisit, extremadament sensible, amb una  capacitat extraordinària per emocionar i commoure. A Intimissimi, Joan Isaac es val de la poesia (en aquest cas, de la paraula nua, del vers desproveït de l'embolcall de la música) per confessar-se, per mostrar el seu jo més íntim, per revelar les seves inquietuds i els seus anhels, per mostrar la seva ànima, nua, a aquells lectors que tinguin “ulls de sentiment”, com diu el poeta Joan Manresa al pròleg. 

Joan Isaac (Esplugues de Llobregat, 1953)

Joan Isaac és una de les veus més sòlides i prestigioses de la cançó d'autor en català. Va començar la seva trajectòria musical el 1969 com a membre del grup Nosaltres. El 1973 va iniciar la seva carrera artística en solitari, que l'ha portat a actuar en els escenaris de referència de la cançó d'autor europeus i sud-americans i durant la qual ha publicat una trentena de discos, entre ells Planeta Silenci (1998), Premi al Millor Disc en Català de Cançó d'Autor i Premi al Disc en Català amb les Millors Lletres. Moltes de les seves cançons són ja peces clàssiques i himnes de tota una generació, com A Margalida (1976), dedicada a Salvador Puig Antich.

QUÈ US DIRÉ, 37

 Diana Palmer

Costa-Pau Manuel

 Pròleg d'Enric Pujol

284 pàgines

PVP. 19 euros

ISBN. 978-84-89885-83-7

Costa-Pau Manuel (Garriguella, Empordà, 1936)

A tres anys, en produir-se la reculada republicana, creuà el Pirineu, camí de l’exili (1939). De retorn, havent estat sotmès el pare a expedient de depuració pel règim franquista, va haver de créixer dins l’autarquia i ben d’hora milità en la represa cívica i cultural de la postguerra.

Diana Palmer, com altres textos precedents de l’autor, és un relat que conjuga audaçment narrativa i assaig, exercici que posa en evidència el supòsit que tota ficció digna d’aquest nom és així mateix tractament filosòfic. Enric Pujol explica que és en Diana Palmer on la connivència de pensament i ficció és més afinada, cosa que li confereix una frescor i un atractiu que només trobem quan llegim els textos dels grans escriptors.